lunes, 23 de noviembre de 2009

Objeción de conciencia en sanidad

DOCUMENT SOBRE
L’OBJECCIÓ DE CONSCIÈNCIA
EN SANITAT
Elaborat pel Grup d’Opinió de
l’Observatori de Bioètica i Dret
Parc Científi c de Barcelona
Barcelona, novembre de 2007
OBSERVATORI DE BIOÈTICA I DRET
Baldiri Reixac, 4-6
Torre D, 4rt
08028 - Barcelona
Tel./Fax: 93 403 45 46
obd@pcb.ub.es
www.bioeticaidret.cat
www.bioeticayderecho.ub.es
Imprimeix: Signo Impressió Gràfi ca, sa
C. Múrcia, 54 d, Pol. Ind. Can Calderon
08830 Sant Boi de Llobregat - Barcelona
Dipòsit Legal: B - 54.294 - 2007
3
PRESENTACIÓ
El Grup d’Opinió de l’Observatori de Bioètica i Dret, amb seu al Parc Científi c
de Barcelona, va sorgir el 1996 per donar resposta a la necessitat d’analitzar des
d’un punt de vista científi c i pluridisciplinar les implicacions ètiques, socials i
jurídiques de les biotecnologies així com els problemes biomèdics que deriven de la
disparitat de conviccions i opinions, i amb això fonamentar els arguments i orientar
els debats que permetin proposar actuacions concretes.
L’Observatori de Bioètica i Dret es va crear amb l’objectiu d’incidir en el diàleg
entre la universitat i la societat mitjançant la transmissió del coneixement cientifi -
cotècnic i dels arguments necessaris per participar en un debat social veritablement
informat. Es tracta, en defi nitiva, de fer sentir la veu de la ciutadania davant els
organismes públics, administratius i polítics que regulen i controlen les activitats
d’investigació i l’aplicació de les noves tecnologies. En aquest intercanvi cal implicar
els mitjans de comunicació no només per millorar la qualitat de la informació, sinó
també per la seva incidència en la generació d’opinió pública.
Amb aquest objectiu, el Grup d’Opinió de l’Observatori de Bioètica i Dret ha
elaborat ja diversos Documents sobre temes d’actualitat en els quals no existeix una
opinió unànime ni en la societat ni en les diverses comunitats científi ques implicades,
la qual cosa ha requerit identifi car els problemes, contrastar els arguments i
proposar recomanacions de consens.
En aquesta ocasió, el Grup presenta un Document amb la voluntat d’intervenir
en el debat sobre l’objecció de consciència en l’àmbit sanitari a fi de precisar en la
major mesura possible el seu abast ètic i jurídic així com els seus condicionaments
socials.
Aquest Document parteix del reconeixement del principi d’autonomia de les persones
i de la llibertat de consciència, ideològica i religiosa. I precisament per això exposa
el risc que, en la pràctica sanitària, l’exercici de l’objecció de consciència pugui fer
col•lisió amb els drets dels usuaris. Per aquesta raó, l’Administració i les diverses
institucions involucrades, han de prendre les mesures necessàries per facilitar la compatibilitat
de l’exercici dels drets i les decisions de totes les persones implicades.
En l’àmbit sanitari, el personal pot objectar en consciència a practicar determinats
tractaments i prestacions que la legislació reconeix com drets dels usuaris. No obstant
això, per facilitar l’exercici de tal objecció, és necessària una legislació específi ca
4
que la reguli de manera que es pugui exercir sense perjudicar els usuaris i s’eviti la
desatenció i l’abús que encara avui poden produir-se.
En aquest tema, com sol succeir amb la major part dels problemes que repten o
activen la Bioètica, es requereix un diàleg pluridisciplinar que englobi plantejaments
eticofi losòfi cs, antropològics, jurídics, econòmics i sociosanitaris, i les conclusions del
qual parteixin d’una base científi ca i tècnica sòlida que emana de les disciplines
implicades en els contextos problemàtics en què té lloc el debat.
Per a l’elaboració d’aquest Document, el Grup ha estat coordinat per les
Dres. Mirentxu Corcoy i María Casado, i ha comptat amb les aportacions d’especialistes
en les diverses disciplines dels quals es fa una relació al fi nal del Document.
5
PREÀMBUL
El present Document parteix del reconeixement de la possibilitat d’objectar
en consciència, ja que és consubstancial a les societats democràtiques que els
seus membres puguin dissentir de les regles generals legalment establertes;
fi ns i tot que, per raó del respecte d’aquesta llibertat de consciència, se’ls eximeixi
del deure d’actuar que es deriva de l’existència de normes jurídiques de
compliment obligat —com les que estableixen el dret dels ciutadans a rebre
determinades prestacions—. S’enfoquen així els problemes que provoquen
les decisions que neguen, inhibeixen i difi culten certes practiques sanitàries
quan els encarregats de realitzar-les s’oposin —per raons de consciència— a
drets legalment establerts en els sistemes de salut fi nançats, de manera total o
parcial, amb fons públics.
Com a rerefons de l’anàlisi, cal tenir en compte que la moral apel•la a la
consciència personal en les seves manifestacions més íntimes i se sol dir, per
això, que és autònoma, o auto imposada, mentre que el dret és heterònom. La
moral no compta amb mitjans externs de coacció; la seva autoritat es basa en
un convenciment que apel•la a la pròpia consciència, mentre que el dret pot
ser imposat per coacció, fi ns i tot física.
En un Estat democràtic i de Dret, és essencial que no existeixi cap altre mitjà
de control sancionat jurídicament que el dret i no és acceptable que uns ciutadans
puguin imposar els seus propis preceptes morals a uns altres. Si les regles
morals estiguessin dotades de sancions coactives semblants a les del dret, les
esferes de llibertat no afectades per aquest quedarien invalidades al ser envaïdes
per un altre instrument de control, i les institucions que l’administren (siguin
esglésies o altres organitzacions) podrien imposar la seva coacció externa fora
dels límits dels mandats jurídics, amb la qual cosa les garanties per la llibertat
individual serien nul•les. L’opinió personal no pot esdevenir un postulat absolut
quan afecta altres persones.
L’ordenament jurídic prescriu normes vàlides per a tots, amb independència
de quines siguin les opinions morals de cada ciutadà. El dret es limita a exigir
l’observança externa de les seves regles quan són necessàries per a la convivència
i imposa un mínim ètic sense el qual la vida social seria impossible. En una
societat pluralista, no obstant això, pot sorgir amb facilitat el vell confl icte entre
el deure moral i el deure jurídic, confl icte que és el nucli de l’objecció de consciència.
A efectes pràctics, convé constatar que el confl icte no es planteja en les
6
qüestions generalment acceptades, sinó que sorgeix en les matèries discutides,
casos difícils o problemes oberts, per als quals no hi ha una solució unívoca.
Així entesa, la qüestió de les relacions entre ètica i dret és un assumpte de política
jurídica i de metodologia que afecta al legislador, a l’Administració i als jutges;
mentre que la decisió de no obeir el dret per raons de desacord moral és una
opció ètica individual, i no jurídica. L’objector no pretén canviar la norma,
sinó només que se l’eximeixi del seu compliment per raons de consciència. En
l’arrel mateixa de l’objecció està el fet que qui objecta accepta realitzar altres
prestacions, o suportar inconvenients, com a conseqüència d’aquesta exempció
que sol•licita.
Cal posar clarament de manifest que, en el cas de l’objecció de consciència, el
confl icte té lloc entre dues esferes positives: el dret a la llibertat de consciència
del personal sanitari, que duu aparellada la possibilitat d’objectar la seva intervenció
a realitzar una determinada actuació sanitària, i el dret de l’usuari a rebre
una prestació establerta legalment. Aquesta tensió requereix prendre mesures
que permetin respectar ambdues posicions propiciant alhora la prestació del
servei i l’objecció. Les condicions de l’objecció s’han d’establir de forma tal
que assegurin el seu exercici i, a la vegada, compleixin els requisits perquè es
pugui dur a terme el recanvi professional necessari per realitzar les actuacions
que escaigui, atenent als especials requeriments de tempo en el món sanitari
—és a dir, per no ajornar injustament els tractaments—. En suma, es tracta
de regular de forma pràctica l’exercici de l’objecció i d’agilitzar els tràmits de
prestació del servei per part d’un altre professional no objector.
L’objecció de consciència és la negativa d’una persona a realitzar certs actes,
o a prendre part en determinades activitats, que li ordena la llei o l’autoritat
competent, basant-se en raons de convicció moral.
En l’ordenament jurídic espanyol, l’objecció de consciència del personal sanitari
no compta amb una regulació específi ca, la qual cosa ocasiona que, a
la pràctica, es produeixi una invocació àmplia i irregular d’aquesta objecció:
apel•lar a l’objecció de consciència per part d’un membre del personal sanitari
que atén un usuari repercuteix en el funcionament del sistema i, eventualment,
difi culta la realització de l’acte sanitari que dóna lloc a la invocació del pretès
dret d’objecció.
7
Per aquesta raó, el present Document preconitza que cal regular la manera
d’efectuar l’objecció mitjançant una declaració en què ha de constar clarament
que el subjecte invoca objecció de consciència i que reculli de forma explícita
a quines pràctiques concretes afecta l’objecció a fi que el gestor sanitari pugui
organitzar l’atenció als usuaris. Aquesta declaració d’objecció haurà de ser enregistrada
en cada institució de la manera que més escaigui a fi que es respectin
les garanties que estableix la Llei orgànica de protecció de dades de caràcter
personal. Davant cada supòsit d’objecció de consciència, cal garantir sempre
l’adequada atenció a l’usuari de manera que aquest pugui exercir efectivament
els drets que li corresponen.
L’objecció de consciència és, en el nostre ordenament jurídic, l’expressió del dret
fonamental a la llibertat ideològica, que estableix l’art. 16.2 de la Constitució
Espanyola. Aquesta llibertat ideològica inclou àmbits molt diversos, entre els
quals hi ha la llibertat de consciència i la llibertat religiosa. Tècnicament, a fi
de dotar de contingut material el dret fonamental a la llibertat ideològica és
necessari que de la titularitat d’aquest dret se’n derivi la possibilitat d’actuar
conforme a aquestes idees. És a dir, perquè un dret sigui efi caç no n’hi ha prou
que es reconegui, sinó que l’ordenament ha d’establir els camins perquè pugui
ser exercit en la pràctica; per això, no és sufi cient declarar que un dret existeix,
sinó que cal garantir al ciutadà que pot efectivament exercir-lo.
Una part de la jurisprudència constitucional considera que l’objecció de
consciència pot ser exercida amb independència de que existeixi una regulació
positiva que la desenvolupi en un determinat àmbit, car en matèria de drets
fonamentals la Constitució és directament aplicable. D’acord amb aquesta
doctrina, perquè es pugui invocar objecció de consciència no és necessària una
llei que la consideri expressament, ni que implícitament es desprengui d’una
concreta regulació positiva —com es pot interpretar que ocorre en la llei que
regula la interrupció voluntària de l’embaràs—. No obstant això, existeix una
altra doctrina constitucional segons la qual no s’admet l’exercici de l’objecció
de consciència en considerar que en un Estat de Dret tots els ciutadans estan
obligats a acatar las lleis que emanen de la voluntat democràtica.
En general, qui objecta en relació amb una actuació mèdica no ho fa com a
demostració de la seva voluntat de no acatar l’ordenament jurídic, tal com
succeeix en la desobediència civil, sinó que l’objector sanitari es veu abocat a
desobeir determinades lleis per ser discordants amb la seva consciència. L’objecció
de consciència no suposa necessàriament resistència enfront de l’Estat
8
i, en exercir-la, l’objector no reclama un canvi normatiu sinó, merament, ser
dispensat de la seva aplicació i, en conseqüència, no sembla adequat considerar
que l’objecció de consciència només té justifi cació quan està regulada
positivament.
Per altra banda, el principi d’igualtat, inherent a l’Estat social i democràtic,
només es compleix quan tots els ciutadans reben les prestacions a què tenen
dret. La confrontació es presenta quan l’exercici de l’objecció de consciència,
derivat del dret a la llibertat ideològica, produeix conseqüències que tenen incidència
en drets de tercers, com és el cas del dret a rebre prestacions sanitàries
establertes legalment. Si l’exercici de la llibertat ideològica entra en confl icte
amb deures professionals, correspon resoldre el problema atenent al principi
de proporcionalitat mitjançant l’oportuna ponderació que valori l’adequació
entre mitjans, fi ns i conseqüències.
En cap cas pot entendre’s la llibertat com un dret absolut, ja que l’exercici de
la llibertat d’una persona té com límit l’exercici de la llibertat de tercers i el
dret d’aquests a un tracte igualitari. Ni tan sols des de les postures que preconitzen
la llibertat com un dret prioritari és possible negar que les persones
que exerceixen la seva activitat professional en l’Administració pública estan
obligades a complir amb els deures que es deriven de la protecció de la salut
per part de l’Estat.
Així mateix, els principis de llibertat i tolerància determinen l’obligació de
respectar les minories i, en conseqüència, la defensa del pluralisme ideològic.
No obstant això, tampoc aquesta obligació és absoluta, ja que pot veure’s
limitada pel respecte als drets de tercers. És important remarcar aquí que el
respecte als Drets Humans constitueix el mínim ètic i jurídic que cal tenir en
compte en tots els casos.
Referent a això cal explicitar que, sovint, la invocació d’una creença religiosa
duu a acceptar sense preguntes gairebé qualsevol punt de vista, convicció i
objecció. Això fa que, a la pràctica, la llibertat religiosa i de creences esdevingui
un argument d’autoritat molt més fort que qualsevol altre, ja que —en nom
d’una forma de tolerància mal entesa i unidireccional— no es creu «políticament
correcte», en el debat fonamentat en arguments, ni tan sols demanar que
es posi entre parèntesi una creença religiosa. Aquest fet fa que freqüentment, a
la pràctica, altres drets —que en general necessiten proves i ponderacions— es
9
vegin subordinats a la llibertat religiosa, per a la qual és sufi cient la invocació
d’una creença per insòlita que sigui.
En tot Estat de Dret, els ciutadans estan subjectes al compliment de la llei i d’això
es deriven deures jurídics que han de respectar també en el desenvolupament
de les seves activitats professionals. Que, a més, l’Estat sigui democràtic implica,
en una societat en la qual conviuen persones de diferents ideologies i creences,
que totes elles tenen dret a que les seves conviccions siguin respectades. En el
nostre cas, cal afegir que la Constitució proclama que ens trobem en un Estat
social i democràtic de Dret, la qual cosa signifi ca que l’Estat ha d’assegurar el
principi d’igualtat de manera que tots els ciutadans tinguin dret a un tracte
igualitari i, per tant, també a rebre les prestacions legalment establertes. És en
aquest context en el que se suscita l’objecció de consciència com un confl icte
entre el compliment d’un deure jurídic professional i l’exercici de la llibertat
ideològica i de creences de la persona obligada per aquest deure.
Encara que aquest Document se cenyeix exclusivament a les professions sanitàries,
els arguments, consideracions i conclusions que en el mateix s’exposen
es poden extrapolar a altres àmbits.

11
DECLARACIÓ
EXPOSICIÓ DE MOTIUS
Tenint en compte:
– que en tot Estat de Dret els ciutadans estan obligats al compliment de la
llei, de la que es deriven deures jurídics que han de respectar en el desenvolupament
de les seves activitats,
– que en tot Estat democràtic, en el que conviuen persones de diferents ideologies
i creences, el compliment d’aquests deures pot originar confl ictes,
– que del dret fonamental a la llibertat ideològica (art. 16.2 CE) es desprèn,
entre altres, la possibilitat que els ciutadans objectin en consciència,
– que els professionals sanitaris poden exercir l’objecció de consciència a determinades
actuacions assistencials,
– que l’esmentada possibilitat pot generar un confl icte entre el dret a la llibertat
de consciència del personal sanitari i el dret de l’usuari a rebre una prestació
establerta legalment,
– que les condicions de l’exercici de l’objecció de consciència s’han d’establir
de forma tal que s’asseguri el seu exercici i, alhora, es puguin dur a terme les
prestacions sanitàries establertes legalment,
– que el respecte a l’autonomia i als drets de les persones ha d’incloure tots els
que intervenen en una relació assistencial.
– que la implantació del consentiment informat va desplaçant l’eix de la relació
sanitària del professional al pacient i comporta que els confl ictes de valors
siguin freqüents,
– que el professional no pot interferir per raons de la seva consciència en la
llibertat de tercers, fi ns i tot si aquesta interferència tingués com objectiu
millorar la salut o perllongar la supervivència del malalt,
12
– que especialment les persones que exerceixen la seva activitat professional
en l’Administració estan obligades a complir els deures que els són imposats
pels poders públics,
– que en les professions sanitàries hi ha situacions en les quals hom pot exercir
a la vegada com professional liberal i com agent del sistema de salut,
– que les ofi cines de farmàcia es defi neixen com establiments sanitaris privats
d’interès públic i subjectes a la planifi cació sanitària,
Aquest Grup d’Opinió ha arribat a les següents
13
CONCLUSIONS
1. És obligació dels poders públics establir un sistema que possibiliti l’exercici de la
llibertat de consciència i, alhora, la percepció de la prestació sanitària.
Cal que es reguli la manera d’efectuar la declaració d’objecció de consciència
del personal sanitari mitjançant un document que reculli de forma explícita
a quines pràctiques concretes afecta amb la fi nalitat que el gestor sanitari
pugui organitzar adequadament l’atenció als usuaris.
Aquest plantejament exigeix una actitud activa dels poders públics i de l’administració
sanitària que, en tant que garant de l’efi càcia d’ambdós drets, ha
de vetllar perquè les dues condicions esmentades es compleixin.
2. No existeix un «dret» pròpiament dit a l’objecció de consciència com a tal, sinó
un dret a la llibertat de consciència del que hom pot concloure la possibilitat
d’objectar respecte de determinades decisions i pràctiques.
En cada supòsit d’objecció de consciència, cal garantir sempre l’adequada
atenció a l’usuari de manera que aquest pugui exercir efectivament els seus
drets.
3. Encara que l’objecció de consciència està àmpliament admesa, és convenient
aclarir que —especialment en la sanitat pública—, no escau la seva invocació
si amb això es vulneren o es difi culten drets reconeguts dels ciutadans.
Aquesta atenció és prioritària en les institucions sanitàries fi nançades totalment
o parcialment amb fons públics. A tal fi , les institucions sanitàries han
d’arbitrar les mesures necessàries perquè es puguin dur a terme les prestacions
legalment establertes i, al mateix temps, perquè els professionals que desitgin
objectar ho puguin fer.
4. L’exercici de l’objecció de consciència és una possibilitat, derivada del dret a la
llibertat ideològica, a la qual poden acollir-se les persones, però no les institucions,
col•lectius o Comunitats Autònomes.
14
5. Perquè es pugui admetre l’objecció de consciència cal que es donin els requisits
següents:
a) Que realment l’objector tingui les conviccions que afi rma tenir.
Això es pot provar per mitjà de la seva conducta personal sense necessitat
d’entrar en la seva esfera íntima, cosa que aniria en contra del dret a la
intimitat.
b) L’objecció de consciència ha de ser explícitament declarada i s’ha d’establir
en quines condicions i amb quins requisits, formalitats i terminis es pot exercir.
La formalització de la declaració d’objecció de consciència s’ha d’incloure
en un Registre de la institució sanitària on es produeixi. Això està justifi cat
per les indispensables necessitats d’organització de les institucions amb la
fi nalitat de poder assegurar al màxim la previsió de complir amb els deures
que tenen assignats. Aquest Registre, el contingut del qual afecta al dret
a la intimitat, ha d’estar protegit conforme a la vigent Llei orgànica de
protecció de dades.1
c) L’objecció de consciència únicament es pot exercir respecte d’aquelles conductes
que afectin directament a la creença que fonamenta l’objecció.
d) Cal admetre la possibilitat d’una objecció de consciència sobrevinguda.
Poden existir per a això raons derivades de l’avanç tecnològic, de modifi cacions
en el catàleg de drets dels usuaris o de la possible evolució ideològica
de qui objecta.
e) Així mateix, s’ha d’admetre la possibilitat de l’objecció de consciència parcial,
que pot ser també sobrevinguda, i que se sol produir en casos límit respecte de
la legalitat.
És a dir, en supòsits en els que existiria formalment un deure jurídic
d’actuar però que les circumstàncies que hi concorren determinen que
l’existència d’aquest deure sigui discutible.
1 Llei orgànica 15/1999, de 13 de desembre, de protecció de dades de caràcter personal.
15
6. No escau fer objecció de consciència quan es coneix de manera inequívoca la
voluntat del malalt en el sentit de no ser tractat.
Excepte que hi hagi raons de salut pública, el professional no pot interferir,
basant-se en les seves raons de consciència, en l’esfera de llibertat de tercers,
fi ns i tot en el supòsit que aquesta interferència tingués com objectiu millorar
la salut o perllongar la supervivència del malalt.
No escau fer objecció de consciènci a una decisió de limitació de tractaments
de suport vital que s’ha pres per consens amb els altres membres de l’equip
assistencial. En aquests casos, es recomana que es dispensi l’objector de
participar en la presa de decisions.2
Una intervenció en contra de la voluntat del malalt pot constituir un delicte
de coaccions. El refús per part del malalt de determinats tractaments no
elimina el deure del professional sanitari de cuidar del malalt.
7. Cal que en les ofi cines de farmàcia —en tant que «establiments sanitaris privats
d’interès públic subjectes a la planifi cació sanitària»3— es posin en marxa els
mecanismes que escaigui a fi d’assegurar l’administració dels medicaments i
productes sanitaris a què els usuaris tenen dret.
És imprescindible que l’exercici de l’objecció dels professionals en aquest
àmbit no sigui en detriment del servei que les farmàcies han de proporcionar
als ciutadans; en aquests casos, s’han de desenvolupar les mesures de
planifi cació més adequades que garanteixin l’efectiva prestació del servei.
Cal tenir present que en el model sanitari espanyol les ofi cines de farmàcia
no són merament establiments comercials.
2 Seguint en això les Recomanacions de la Sociedad Española de Medicina Intensiva, Crítica y
Unidades Coronarias (SEMICYUC) publicades a Med Intensiva 2002;26(6):304-1, p. 309.
3 Llei 16/1997, de 25 d’abril, de regulació dels serveis de les ofi cines de farmàcia.

17
PROPOSTA DE MODEL DE DECLARACIÓ
D’OBJECCIÓ DE CONSCIÈNCIA
EN L’ÀMBIT SANITARI
…………………….………………………………................................................................................................…………… (nom i cognoms),
amb DNI núm ………........................................................……………… i treballador d’aquesta institució,
adscrit al Servei de ………………………………………………………………………………............……. en l’especialitat
de…………………………………………………………………………………………………… amb la categoria professional
de……………………………………………………………………………………
SOL•LICITA que s’atengui aquesta Declaració d’objecció de consciència als
següents procediments o actuacions:
1. .……………………………………………………………(especifi car amb la major precisió possible)
2. .……………………………………………………………
3. .……………………………………………………………
AUTORITZA que aquesta Declaració s’inclogui en el corresponent Registre
d’aquesta institució amb caràcter estrictament confi dencial —d’acord amb el
que estableix la LO 15/1999 de protecció de dades de caràcter personal— i
únicament per a la millor organització dels serveis assistencials.
(Data i signatura)
Direcció mèdica de ………………..............................................………………… (nom de la institució)
NOTA: aquesta Declaració ha de presentar-se en el registre d’entrada de
la institució que correspongui.

DOCUMENTO SOBRE
LA OBJECIÓN DE CONCIENCIA
EN SANIDAD
Elaborado por el Grupo de Opinión del
Observatori de Bioètica i Dret
Parc Científi c de Barcelona
Barcelona, noviembre de 2007
OBSERVATORI DE BIOÈTICA I DRET
Baldiri Reixac, 4-6
Torre D, 4rt
08028 - Barcelona
Tel./Fax: 93 403 45 46
obd@pcb.ub.es
www.bioeticayderecho.ub.es
www.bioeticaidret.cat

21
PRESENTACIÓN
El Grupo de Opinión del Observatori de Bioètica i Dret, con sede en el Parc Científi
c de Barcelona, surgió en 1996 para dar respuesta a la necesidad de analizar
científi ca e interdisciplinarmente las implicaciones éticas, sociales y jurídicas de
las biotecnologías así como los problemas biomédicos que derivan de la disparidad
de convicciones y opiniones, y con ello fundamentar los argumentos y orientar los
debates que permitan proponer actuaciones concretas.
El Observatori de Bioètica i Dret se creó con el objetivo de incidir en el diálogo
entre la universidad y la sociedad mediante la transmisión del conocimiento
científi co-técnico y los argumentos necesarios para participar en un debate social
verdaderamente informado. Se trata, en defi nitiva, de hacer sentir la voz de la
ciudadanía ante los organismos públicos, administrativos y políticos que regulan
y controlan las actividades de investigación y la aplicación de las nuevas tecnologías.
En este intercambio es preciso implicar a los medios de comunicación no sólo
para mejorar la calidad de la información, sino también por su incidencia en la
generación de opinión pública.
Con este fi n, el Grupo de Opinión del Observatori de Bioètica i Dret ha elaborado
ya diversos Documentos sobre temas de actualidad en los que no existe una opinión
unánime ni en la sociedad ni en las diversas comunidades científi cas implicadas, lo
cual ha requerido identifi car los problemas, contrastar los argumentos y proponer
recomendaciones de consenso.
En esta ocasión, el Grupo presenta un Documento de Opinión con la voluntad
de intervenir en el debate sobre la objeción de conciencia en el ámbito sanitario
para precisar en la mayor medida posible su alcance ético y jurídico así como sus
condicionamientos sociales.
Este Documento parte del reconocimiento del principio de autonomía de las personas
y de la libertad de conciencia, ideológica y religiosa. Y precisamente por ello pone
de manifi esto el riesgo que, en la práctica sanitaria, el ejercicio de la objeción de
conciencia pueda colisionar con los derechos de los usuarios. Por ello, la Administración
y las diversas instituciones involucradas deben tomar las medidas necesarias
para facilitar la compatibilidad del ejercicio de los derechos y las decisiones de todas
las personas implicadas.
En el ámbito sanitario, el personal puede objetar en conciencia a practicar determinados
tratamientos y prestaciones que la legislación reconoce como derechos de
22
los usuarios. No obstante, para facilitar el ejercicio de tal objeción, es necesaria una
legislación específi ca que la regule de forma que se pueda ejercer sin perjudicar a los
usuarios y se evite la desatención y el abuso que todavía hoy pueden producirse.
En este tema, como suele suceder con la mayor parte de los problemas que retan o
activan la Bioética, se requiere un profundo diálogo pluridisciplinar, que englobe
planteamientos ético-fi losófi cos, antropológicos, jurídicos, económicos y sociosanitarios,
así como un fuerte aporte técnico y científi co de las disciplinas implicadas
en los contextos problemáticos donde se desencadena el debate.
Para la elaboración de este Documento, el Grupo ha sido coordinado por las
Dras. Mirentxu Corcoy y María Casado, y ha contado con las aportaciones pluridisciplinares
de los especialistas que se relacionan en el anexo.
23
PREÁMBULO
El presente Documento parte del reconocimiento de la posibilidad de objetar
en conciencia, puesto que es consubstancial a las sociedades democráticas que
sus miembros puedan disentir de las reglas generales legalmente establecidas;
incluso que, en aras al respeto de esa libertad de conciencia, se les exima del
deber de actuar que derivaría de la existencia de normas jurídicas de cumplimiento
obligado —como las que establecen el derecho de terceros a recibir
determinadas prestaciones—. Se enfocan así los problemas que provocan las
decisiones que niegan, inhiben y difi cultan ciertas prácticas sanitarias cuando los
encargados de realizarlas se oponen —por razones de conciencia— a derechos
legalmente establecidos en sistemas de salud fi nanciados, total o parcialmente,
con fondos públicos.
Como marco previo para el análisis, hay que tener en cuenta que la moral apela
a la conciencia personal en sus manifestaciones más íntimas y suele decirse, por
ello, que es autónoma, o auto impuesta, mientras que el derecho es heterónomo.
La moral no cuenta con medios externos de coacción; su autoridad se basa en
un convencimiento que apela a la propia conciencia, mientras que el derecho
puede ser impuesto por coacción, incluso física.
En un Estado Democrático y de Derecho es esencial que no exista otro medio
de control sancionado jurídicamente que el Derecho y no es aceptable que unos
ciudadanos puedan imponer sus preceptos morales a otros. Si las reglas morales
estuvieran dotadas de sanciones coactivas semejantes a las del Derecho, las
esferas de libertad no afectadas por éste quedarían invalidadas al ser invadidas
por otro instrumento de control, y las instituciones que lo administran (sean
iglesias u otras organizaciones) podrían imponer su coacción externa fuera de
los límites de los mandatos jurídicos, con lo cual las garantías de la libertad
individual serían nulas. La opinión personal no puede convertirse en postulado
absoluto aplicado a otros.
El ordenamiento jurídico prescribe normas válidas para todos, independientemente
de cuáles sean las opiniones morales de cada ciudadano. El Derecho
se limita a exigir la observancia externa de sus reglas en cuanto son necesarias
para la convivencia e impone un mínimo ético sin el cual la vida social sería
imposible. En una sociedad pluralista, sin embargo, puede surgir con facilidad
el viejo confl icto entre el deber moral y el deber jurídico, que es el núcleo de la
objeción de conciencia. A efectos prácticos conviene constatar que el confl icto
24
no se plantea en las cuestiones generalmente aceptadas, sino que surge en las
materias discutidas, casos difíciles o problemas abiertos, para los cuales no
hay una solución unívoca. Así entendida, la cuestión de las relaciones entre
ética y derecho es un asunto de política jurídica y de metodología, que afecta
al Legislador, a la Administración y a los jueces; mientras que la decisión de
no obedecer al Derecho por razones de desacuerdo moral es una opción ética
individual y no jurídica.
La objeción de conciencia es la negativa de una persona a realizar ciertos actos,
o a tomar parte en determinadas actividades, que le ordena la ley o la autoridad
competente, basándose en razones de convicción moral. El objetor no pretende
cambiar la norma sino sólo que se le exima de su cumplimiento por razones
de conciencia. En la raíz misma de la objeción está que quien objeta acepta
realizar otras prestaciones, o arrostrar inconvenientes, como consecuencia de
esta exención que solicita.
Hay que poner claramente de manifi esto que el confl icto se produce entre
dos esferas positivas: el derecho a la libertad de conciencia del personal sanitario,
que lleva aparejada la posibilidad de objetar su intervención a realizar
una determinada actuación sanitaria, y el derecho del usuario a recibir una
prestación establecida legalmente. Esta tensión requiere tomar medidas que
permitan respetar ambas posiciones propiciando a la vez la prestación del
servicio y la objeción. Las condiciones de la objeción deben establecerse de
forma tal que aseguren su ejercicio y, a la vez, cumplan los requisitos para que
se lleve a cabo el reemplazo profesional necesario para realizar los tratamientos
requeridos —con los especiales requerimientos de tempo que conlleva el mundo
sanitario—. En suma, se trata de regular de forma práctica el ejercicio de la
objeción y de agilizar los trámites de prestación del servicio por parte de otro
profesional no objetor.
En el ordenamiento jurídico español, la objeción de conciencia del personal
sanitario no cuenta con una regulación específi ca, lo cual ocasiona que, en la
práctica, se produzca una invocación amplia e irregular de dicha objeción:
apelar a la objeción de conciencia por un miembro del personal sanitario que
atiende a un usuario repercute en el funcionamiento del sistema y, eventualmente,
difi culta la realización del acto sanitario que da lugar a la invocación
del pretendido derecho de objeción. Por esa razón, el presente Documento
preconiza que debe regularse el modo de efectuar la declaración de objeción
mediante un documento que recoja de forma explícita a qué prácticas concretas
25
afecta la objeción y, consecuentemente, debe constar claramente si el sujeto
invoca objeción de conciencia a fi n de que el gestor sanitario pueda organizar
adecuadamente la atención a los usuarios. Esta declaración de objeción deberá
ser registrada en cada institución de forma que se respeten las garantías establecidas
en la Ley de protección de datos. Ante cada supuesto de objeción de
conciencia, debe asegurarse siempre la atención al usuario de forma que éste
pueda ejercitar efectivamente sus derechos.
La objeción de conciencia es, en nuestro Derecho, la expresión del derecho fundamental
a la libertad ideológica, que establece el art. 16.2 de la Constitución
Española. Esta libertad ideológica tiene muy diversas facetas, entre las que se
encuentran la libertad de conciencia y la libertad religiosa. Técnicamente, para
dotar de contenido material al derecho fundamental a la libertad ideológica, es
necesario que de su titularidad se derive un derecho a actuar conforme a esas
ideas. Es decir, para que un derecho sea efi caz no basta con que se reconozca,
sino que el ordenamiento tiene que establecer los cauces para que pueda ser
ejercido en la práctica; por ello, no basta con declarar que un derecho existe, sino
que es preciso garantizar al ciudadano que puede efectivamente ejercerlo.
Un sector de la jurisprudencia constitucional considera que la objeción de
conciencia puede ser ejercida con independencia de que exista una regulación
positiva que la desarrolle en un determinado ámbito, por cuanto en materia
de derechos fundamentales la Constitución es directamente aplicable. De
acuerdo con esta doctrina, para que se pueda invocar objeción de conciencia
no es necesaria una ley que la considere expresamente, ni que implícitamente
se desprenda de una concreta regulación positiva —como se puede interpretar
que sucede en la ley que regula la interrupción voluntaria del embarazo—.
No obstante, existe otra doctrina constitucional según la cual no se admite
el ejercicio de la objeción de conciencia, por considerar que en un Estado
de Derecho todos están obligados a acatar las leyes puesto que emanan de la
voluntad democrática.
En general, quien objeta en relación con un tratamiento médico no lo hace
como demostración de su voluntad de no acatar el ordenamiento jurídico,
tal y como sucede en la desobediencia civil, sino que el objetor sanitario se
ve abocado a desobedecer determinadas leyes por ser discordantes con su
conciencia. La objeción de conciencia no tiene que suponer una postura de
resistencia frente al Estado y, con su ejercicio, el objetor no reclama un cambio
normativo sino, meramente, ser dispensado de su aplicación y, en consecuen26
cia, no parece adecuado considerar que sólo tiene justifi cación cuando está
regulada positivamente.
Por otra parte, el principio de igualdad, inherente al Estado Social y Democrático,
sólo se cumple cuando todos los ciudadanos reciben las prestaciones
a las que tienen derecho. La confrontación se presenta cuando del ejercicio
de la objeción de conciencia, derivado del derecho a la libertad ideológica, se
producen consecuencias que tienen incidencia en derechos de terceros, como es
el caso del derecho a recibir prestaciones sanitarias establecidas legalmente. Si el
ejercicio de la libertad ideológica entra en confl icto con deberes profesionales,
corresponde resolver el problema atendiendo al principio de proporcionalidad
a través de la oportuna ponderación que valore la adecuación entre medios,
fi nes y consecuencias.
En ningún caso puede entenderse la libertad como un derecho absoluto, puesto
que el ejercicio de la libertad de una persona tiene como límite el ejercicio de
la libertad de terceros y su derecho a un trato igualitario. Ni siquiera desde
las posturas que preconizan la libertad como derecho prioritario, es posible
negar que quienes ejercen su actividad profesional dentro de la Administración
pública están obligados a cumplir con los deberes que se derivan de los fi nes
de protección de la salud por parte del Estado.
Asimismo, los principios de libertad y tolerancia determinan la obligación de
respetar a las minorías y, en consecuencia, la defensa del pluralismo ideológico.
Sin embargo, tampoco esa obligación es absoluta ya que puede verse limitada
por el respeto a los derechos de terceros. Es importante insistir en que, en
todo caso, el respeto a los Derechos Humanos constituye el mínimo ético y
jurídico a preservar.
A este respecto hay que explicitar que, frecuentemente, la invocación a una
creencia religiosa lleva a aceptar sin preguntas casi cualquier posición, convicción
u objeción. Ello convierte, en la práctica, a la libertad religiosa y de creencias
en un argumento de autoridad mucho más fuerte que otros, puesto que
—en nombre de una forma de tolerancia mal entendida y unidireccional— no
es «políticamente correcto» ni siquiera pedir que se ponga entre paréntesis una
creencia religiosa para dirimir un argumento. Este hecho subordina frecuentemente,
en la práctica, otros derechos —que con frecuencia necesitan de pruebas
y ponderaciones— a la libertad religiosa, para la que basta la invocación de
una creencia por insólita que ésta pueda resultar.
27
En todo Estado de Derecho los ciudadanos están sujetos al cumplimiento de
la Ley y de esto se derivan una serie de deberes jurídicos que los ciudadanos
deben respetar también en el desarrollo de sus actividades profesionales. Que,
además, el Estado sea Democrático implica, en una sociedad en la que conviven
personas de diferentes ideologías y creencias, que todas ellas tengan derecho
a ser respetadas en sus convicciones. En nuestro caso se añade que la Constitución
proclama que nos encontramos en un Estado Social y Democrático de
Derecho, lo que signifi ca que el Estado debe asegurar el principio de igualdad
de forma que todos los ciudadanos tengan derecho a un trato igualitario y, por
consiguiente, también, a recibir las prestaciones legalmente establecidas. Es en
este contexto en el que se suscita la objeción de conciencia como confl icto entre
el cumplimiento de un deber jurídico profesional y el ejercicio de la libertad
ideológica y de creencias de la persona obligada por ese deber.
Aunque este Documento se ciñe exclusivamente a los profesionales sanitarios,
los argumentos, consideraciones y conclusiones que en el mismo se exponen
son extrapolables a otros ámbitos.

29
DECLARACIÓN
EXPOSICIÓN DE MOTIVOS
Teniendo en cuenta:
– que en todo Estado de Derecho, los ciudadanos están sujetos al cumplimiento
de la Ley de la que se derivan deberes jurídicos que todos deben respetar en
el desarrollo de sus actividades,
– que en todo Estado Democrático, en el que conviven personas de diferentes
ideologías y creencias, el cumplimiento de estos deberes puede suscitar
confl ictos,
– que del derecho fundamental a la libertad ideológica (art. 16.2 CE) se
desprende, entre otras, la posibilidad de los ciudadanos de objetar en conciencia,
– que los profesionales sanitarios, pueden ejercer la objeción de conciencia a
determinadas actuaciones asistenciales,
– que la citada posibilidad puede generar un confl icto entre el derecho a la
libertad de conciencia del personal sanitario, por una parte, y el derecho del
usuario a recibir una prestación establecida legalmente, por otra,
– que las condiciones del ejercicio de la objeción de conciencia deben establecerse
de forma tal que aseguren su ejercicio y, a la vez, puedan llevarse a
cabo las prestaciones sanitarias legalmente establecidas,
– que el respeto a la autonomía y a los derechos de las personas debe incluir a
todos los sujetos de la relación asistencial,
– que la implantación del consentimiento informado va desplazando el eje de
la relación sanitaria del profesional al paciente y conlleva que los confl ictos
de valores sean frecuentes,
– que el profesional no puede interferir por sus razones de conciencia en la
libertad de terceros, aunque dicha interferencia tuviera como objetivo mejorar
la salud o prolongar la supervivencia del paciente,
30
– que, de forma muy especial, quienes ejercen su actividad profesional dentro
de la Administración pública están obligados a cumplir con deberes que les
vienen impuestos por los poderes públicos,
– que existe gran variedad de situaciones dentro del desempeño de los profesionales
sanitarios, que pueden ejercer como profesionales liberales a la vez
que son agentes del sistema de salud,
– que las ofi cinas de farmacia se defi nen como establecimientos sanitarios
privados de interés público y sujetos a planifi cación sanitaria
Este Grupo de Opinión ha llegado a las siguientes:
31
CONCLUSIONES
1. Es obligación de los poderes públicos establecer un sistema que posibilite, a la
vez, el ejercicio de la libertad de conciencia y la percepción de la prestación
sanitaria.
Debe regularse el modo de efectuar la declaración de objeción de conciencia
del personal sanitario mediante un documento que recoja de forma explícita
a qué prácticas concretas afecta, con el fi n de que el gestor sanitario pueda
organizar adecuadamente la atención a los usuarios.
Este planteamiento exige una actitud activa de los poderes públicos y de la
administración sanitaria que, en tanto que garantes de la efi cacia de ambos
derechos, deben velar para que ambas condiciones se cumplan.
2. No existe un «derecho», propiamente dicho, a la objeción de conciencia como tal,
sino un derecho a la libertad de conciencia del cual puede emanar la posibilidad
de objetar respecto a determinadas decisiones y prácticas.
Ante cada supuesto de objeción de conciencia debe asegurarse siempre la
adecuada atención al usuario de forma que éste pueda ejercitar efectivamente
sus derechos.
3. Aunque la objeción de conciencia está ampliamente admitida, es conveniente
aclarar que —especialmente en la sanidad pública— no cabe su invocación si
con ello se llegan a vulnerar o impedir derechos reconocidos de los ciudadanos.
Dicha atención es prioritaria en las instituciones sanitarias fi nanciadas total
o parcialmente con fondos públicos. Por ello, las instituciones sanitarias deberán
arbitrar los medios necesarios para que se lleven a cabo las prestaciones
establecidas legalmente y, al mismo tiempo, procurar las medidas adecuadas
para que los profesionales objetores puedan ejercer tal posibilidad.
4. El ejercicio de la objeción de conciencia es una posibilidad, derivada del derecho a
la libertad ideológica, a la que pueden acogerse las personas, no las instituciones,
colectivos o Comunidades Autónomas.
32
5. Para la efi cacia de la objeción de conciencia deben establecerse los siguientes
requisitos:
a) Que realmente el objetor tenga las convicciones que afi rma tener.
Ello puede probarse a través de su propia conducta sin necesidad de entrar
en su esfera íntima, lo que sería contrario al derecho a la intimidad.
b) La objeción de conciencia debe declararse explícitamente y deben establecerse
las condiciones, requisitos, formalidades y plazos para poder ejercerla.
La formalización de la declaración de objeción de conciencia deberá
incluirse en un Registro de la institución sanitaria donde se produzca.
Ello está justifi cado por las indispensables necesidades de organización
de las instituciones, para poder asegurar al máximo la previsión de poder
cumplir con los deberes que tienen asignados. Este Registro, en tanto su
contenido afecta al derecho a la intimidad, debe estar protegido conforme
a la vigente Ley orgánica de protección de datos.1
c) La objeción de conciencia sólo podrá ejercerse a las conductas que efectiva y
directamente resulten afectadas por la creencia que fundamenta la objeción.
d) Debe admitirse la posibilidad de una objeción de conciencia sobrevenida.
Pueden existir para ello razones derivadas del avance tecnológico, de
modifi caciones en el catálogo de derechos de los usuarios o de la posible
evolución ideológica de quien objeta.
e) Debe admitirse también la posibilidad de la llamada objeción de conciencia
parcial, que puede ser asimismo sobrevenida, y que surge en casos límite respecto
de la legalidad.
Es decir, en supuestos en los que, formalmente, existiría deber jurídico de
actuar pero las circunstancias determinan que sea discutible la concurrencia
de ese deber.
6. No cabe la objeción de conciencia cuando se conoce de forma inequívoca la
voluntad del paciente de no ser tratado.
Salvo que existan razones de salud pública, el profesional no puede interferir
por sus razones de conciencia en la libertad de terceros, ni siquiera si dicha
1 Ley Orgánica 15/1999, de 13 de diciembre, de Protección de Datos de Carácter Personal.
33
interferencia tuviera como objetivo mejorar la salud o prolongar la supervivencia
del paciente.
No cabe objeción de conciencia para una decisión de limitación de tratamiento
de soporte vital tomada por consenso con el resto del equipo asistencial.
En estos casos, se recomienda dispensar al objetor de participar en la toma
de decisiones.2
Una intervención contraria a la voluntad del enfermo pude constituir un
delito de coacciones. El rechazo de determinados tratamientos no excluye
el deber del profesional sanitario de cuidar al paciente.
7. En las ofi cinas de farmacia, en tanto que «establecimientos sanitarios privados
de interés público y sujetos a la planifi cación sanitaria»3, se deberán arbitrar
medidas para asegurar la administración de los medicamentos y productos sanitarios
a que los usuarios tengan derecho.
No hay que olvidar que las ofi cinas de farmacia no son simples establecimientos
comerciales en el modelo sanitario español.
Es imprescindible que la objeción de los profesionales que deseen ejercerla
no vaya en detrimento del servicio que las farmacias deben prestar a los
ciudadanos y, en estos casos, corresponde arbitrar medidas de planifi cación
para que la prestación del servicio quede asegurada.
2 Siguiendo las Recomendaciones de la Sociedad Española de Medicina Intensiva, Crítica y Unidades
Coronarias (SEMICYUC) publicadas en Med Intensiva 2002;26(6):304-1, p. 309.
3 Ley 16/1997, de 25 de abril, de Regulación de Servicios de las Ofi cinas de Farmacia.

35
PROPUESTA DE MODELO DE DECLARACIÓN
DE OBJECIÓN DE CONCIENCIA
EN EL ÁMBITO SANITARIO.
……………………..…………………………………………… (nombre y apellidos),
con DNI núm ……………….......………………………………………………………………………. y trabajador de esta
institución, adscrito al Servicio de ……………………......…………………………………………………….. , en la
especialidad de………….....………………………………………………………………con la categoría profesional
de……………………………………………………………………………………………
SOLICITA que se atienda esta Declaración de objeción de conciencia a los
siguientes procedimientos o actuaciones:
1. ………………..................................………………………(especifi car con la mayor precisión posible)
2. ………………..................................………………………
3. ………………..................................………………………
AUTORIZA a que dicha Declaración se incluya en el correspondiente Registro
de esta institución con carácter estrictamente confi dencial —de acuerdo con
lo establecido en la LO 15/1999 de Protección de Datos de Carácter Personal—
y únicamente para la mejor organización de los servicios asistenciales
en la misma.
(Fecha y fi rma)
Dirección médica de la institución………………………………………………………………………………
NOTA: esta Declaración debe presentarse en el registro de entrada de la
institución que corresponda.

OBSERVATORI DE BIOÈTICA I DRET
Baldiri Reixac, 4-6
Torre D, 4rt
08028 - Barcelona
Tel./Fax: 93 403 45 46
obd@pcb.ub.es
www.bioeticaidret.cat
www.bioeticayderecho.ub.es
DOCUMENT ON
CONSCIENTIOUS OBJECTION
IN HEALT CARE
Prepared by the Opinion Group of
the Observatori de Bioètica i Dret
(Bioethics and Law Observatory)
Parc Científi c de Barcelona
Barcelona, November 2007

39
INTRODUCTION
The Opinion Group of the Bioethics and Law Observatory, based in the Barcelona
Science Park, was created in 1996 in response to several needs: to analyse, from a
scientifi c and multidisciplinary point of view, the ethical, social and legal implications
of biotechnology and biomedical advances, and to contribute to build up a
responsible dialogue among researchers, lay people and industry.
To this end, the Bioethics and Law Observatory is oriented to identify problems
conveying scientifi c and technical knowledge, to seek a basis for argument even
coming from a wide variety of convictions and opinion, and also providing suggestions
regarding specifi c steps to be taken in a truly informed public debate. In
sum, this involves allowing people’s opinions to be heard before administrative and
political agencies which regulate and control research activities and applications
of new technologies. In this exchange it is necessary to involve the media, not only
to improve the quality of information but also due to their power to create public
opinion.
With this in mind the Opinion Group at the Bioethics and Law Observatory has
prepared several Documents on current affairs in which there is no unanimous
opinion in society or among the different scientifi c communities involved, which
meant identifying problems, comparing arguments and proposing recommendations
to reach a consensus.
On this occasion the Group presents a Document of Opinion with the intention
of intervening in the debate concerning conscientious objection in the health sector
to detail the ethic and legal impact together with how this infl uences society as
carefully as possible.
This Document starts from acknowledging the individual’s principle of autonomy
and freedom of conscience, ideology and religion. And precisely because of this it
highlights the risk of hoe exercising one’s conscientious objections in the fi eld of
healthcare may clash with a patient’s rights. Therefore, the Authorities and institutions
involved must take the necessary steps to facilitate compatibility between
exercising one’s rights and respecting the decisions of others involved.
In the fi eld of healthcare, staff may conscientiously object to carrying out certain
treatments and services which the law recognises as a patient’s right. However, to
facilitate objection practices it is necessary to fi nd a specifi c law to regulate them
40
so that patients may not be harmed and to avoid any neglect and abuse which
may occur.
On this matter, as an additional challenge to Bioethics, a profound multidisciplinary
dialogue is required which includes and contrasts ethical-philosophical,
anthropological, legal, social, medical and economic data and arguments to set
up problematic contexts and also to frame a methodology to make possible a full
informed debate.
The Group has been coordinated by Dr Mirentxu Corcoy and Dr María Casado
to prepare this Document and has received contributions from multidisciplinary
areas by specialists who are listed at the end of this document.
41
PREAMBLE
This Document starts with the premise that the power to conscientiously
object may exist since it is innate in democratic societies that members may
disagree with legally established general rules; for example when, in the interest
of respecting this freedom of conscience, they are exempted from a duty to act
based on the existence of legal rules which must be complied with —such as
establishing the right to receive certain medical treatments—. This is how the
problems which lead to decisions to reject, disqualify or hinder certain health
practices are focused when those in charge of performing them refuse —for
reasons of conscience— to provide legally established rights in health systems
fi nanced totally or partly by public funding.
As a previous framework for this analysis, one must bear in mind that one’s moral
beliefs are affected by one’s most private expressions of personal conscience
and so it is usually said that this is an independent or self-imposed decision
while rights are heteronomous. Moral belief has no external means of coercion:
its authority is based on convictions which resort to the conscience while rights
can be imposed both by coercion and sometimes even physically.
In Democratic States governed by rule of law it is essential that there be no
legally sanctioned means of control other than Law and it is unacceptable that
certain persons can impose their own moral precepts upon others. If moral rules
were provided with coercive sanctions similar to those in Law, the spheres of
freedom not affected by Law would be invalidated since they are invaded by
another instrument of control, and the institutions administering it (churches
or other organizations) could impose their external coercion beyond the limits
of legal control and guarantees of individual freedom would therefore be
invalidated. Personal opinions cannot become an absolute postulate applied
to others.
The legal system prescribes rules which are valid for all, irrespective of the moral
opinions of each citizen. Law is limited to requiring external obedience of the
rules since these are necessary for coexistence and this imposes a minimum
level of ethics without which social life would be impossible. In a plural society
however, the old dispute between moral and legal duty may easily arise, which
is the core element of conscientious objection. For practical reasons it is worth
noting that confl icts do not arise in issues that are generally accepted but in
debated matters, diffi cult cases or unsolved problems for which there are no
42
clear solutions. Therefore, the issue of a link between ethics and rights is a
political legal matter concerning methodology which affects Lawmakers, the
Authorities and judges, while the decision not to obey the Law due to moral
disagreement is an individual ethical option not a legal one.
Conscientious objection is the refusal by a person, based on reasons of moral
conviction, to perform certain actions or to take part in certain activities which
the law or competent authority obliges him to do. The objector does not intend
to change the rule but only that he be exempted from complying with it due
to reasons of conscience. The root of objection lies in the objector agreeing
to perform other services, or confront inconveniences as a consequence of his
requesting exemption.
It should be clearly highlighted that in this case, confl ict arises between two
positive spheres: the right to the health worker’s freedom of conscience, which
also implies the possibility of objecting to his involvement in performing certain
health treatments, and the patient’s right to receive a legally established
service. This tension requires taking steps to enable both positions to be
respected by providing the service and the right to object. The conditions of
objection must be established in such a way that exercising the right can be
guaranteed while also fulfi lling certain requirements so that necessary social
transparency may exist and this can be seen in special needs regarding time
in health care —that is, so as not to unfairly delay treatments—. In sum, this
involves regulating the right to exercise one’s objection in a practical way and
to speed up the procedures of the services provided by another professional
who does not object.
In the Spanish legal system there are no specifi c rules or regulations for healthcare
workers claiming conscientious objection which means that, in practice,
in such situations of objection a wide, irregular range of claims arise: a health
worker’s claim for conscientious objection to attend a patient disrupts the system
and temporarily hinders the healthcare activity which has led to a healthcare
worker’s claim for his right to object. This Document therefore advocates that
a declaration of objection in the form of a document must be regulated by
explicitly listing the specifi c practices affecting the objection and must therefore
clearly state when the individual will resort to conscientious objection as this
will help the health centre manager to organise patient healthcare accordingly.
This declaration of obligation must be registered in each health centre so that
the guarantees laid down by the data protection Law are respected. When a
43
case of conscientious objection arises, adequate care for the patient must always
be guaranteed so that she may effectively exercise her rights.
Conscientious objection, according to our Law, is an expression of the fundamental
right to ideological freedom and is established in art. 16.2 of the Spanish
Constitution. Ideological freedom has several wide ranging facets, among which
lie freedom of conscience and religious freedom. Technically speaking, in order
to provide elements to back the fundamental right of ideological freedom it
is necessary that this right stems from a right to act according to one’s ideas.
That is, for a right to be effective it is not enough for it to be recognised, the
legal system must also establish channels by which this can be done in practice;
it is therefore not enough to declare that a right exists but to guarantee that
individuals may effectively exercise this right.
One sector of constitutional case law considers that conscientious objection
may be exercised regardless of whether a positive regulation exists which
establishes this right in a certain area, so the Constitution can be directly applied
in matters of fundamental rights. Accordingly, for an individual to claim
conscientious objection it is not necessary that a law specifi cally considers this,
nor for it to be implicitly separated from a specifi c positive regulation —as may
be interpreted by what occurs in the law regulating voluntary termination of
pregnancy—. However, there are other opinions in the constitution according
to which exercising conscientious objection is unacceptable since it considers
that in a State governed by rule of Law everyone is compelled to comply with
the law for laws emanate from the spirit of democracy.
Individuals who object to performing certain medical treatments do not generally
do it to prove their will to not comply with the legal system, as occurs in
civil disobedience, but a healthcare worker who invokes objection is destined to
disobey certain laws as these go against her conscience. Conscientious objection
does not have to mean fi ghting the State and by exercising it, the objector does
not demand that the laws be changed but merely asks to be exempted from
applying them and, so it does not seem fi tting to consider that it can only be
justifi ed when positively regulated.
On the other hand, the principle of equality, inherent in a Welfare and Democratic
State, is only achieved when all citizens receive the services to which
they have the right. Confrontation arises when by exercising conscientious
objection based on the right to ideological freedom, and consequences arise
44
affecting the rights of third parties, as is the case of the right to receive legally
established health services. If exercising ideological freedom clashes with professional
duties, this problem must be solved by resorting to the principle of
proportionality through adequate deliberation and weighing up the balance
between the means, aims and consequences.
Under no circumstance can freedom be considered an absolute right, since
when one person exercises his freedom he limits another’s right to freedom
and their right to equal treatment. Not even from positions advocating the
right to freedom as a priority is it possible to deny that those practising their
profession in the public Administration are compelled to comply with the
duties derived from the State’s aims to protect public health.
Also, principles of freedom and tolerance determine the obligation to respect
minorities and therefore, defend ideological pluralism. However, this obligation
is not absolute either, since it could be limited by respecting the rights of third
parties. It is important to insist that, in all cases, respect for Human Rights
constitutes, legally and ethically, the minimum level of respect.
Regarding the above it must be specifi ed that invoking a religious belief often
means accepting almost any matter without asking questions. In practice,
this turns religious freedom and beliefs into an «argument/right» which is
much stronger than others since —in the name of a mistaken concept of
tolerance— it is not «politically correct» to raise doubts or even ask a person
invoking them about her beliefs or religion. In practice, this fact is often subordinate
other rights —which frequently require proof and deliberations— to
religious freedom, for which it is enough to invoke a belief no matter how
unusual this may be.
In all countries governed by Rule of Law citizens are subject to complying
with the Law and from this stems a series of legal duties that citizens must
also respect when performing their professional activities. The fact that the
State is also Democratic implies, in a society in which people with different
ideologies and beliefs coexist, that all have the right for their convictions to be
respected. In our case, there is an added fact that the Constitution proclaims
that Spain is a State governed by Democracy and Social Rule of Law which
means that the State must guarantee the principle of equality so all citizens are
entitled to equal treatment and, therefore, also to receive legally established
treatments or services. This is a context where conscientious objection arises
45
as a confl ict between complying with a professional legal duty and the right
to exercise freedom of ideology and belief of the individual who is obliged to
perform this duty.
Although this Document is devoted exclusively to health care, the arguments,
considerations and conclusions included herein may be extrapolated to other
areas.

47
DECLARATION
REASONS FOR THE DECLARATION
Bearing in mind that in all Countries governed by Rule of Law, in which citizens
are subject to complying with the law, legal duties are derived from this
which must be respected when performing their work.
That in all Democratic States where people with different ideologies and beliefs
coexist, complying with these duties may lead to disputes.
That from the fundamental right to ideological freedom (art. 16.2 Spanish
Constitution) certain possibilities arise such as the possibility of citizens to
exercise conscientious objection.
That health care professional may exercise conscientious objection in certain
activities related to health care.
That the aforementioned possibility may create confl ict between the right to
the healthcare worker’s freedom of conscience and the patient’s right to receive
legally established treatment.
That the conditions of exercising conscientious objection must be established
in such a way that the right to exercise this is guaranteed and also complies
with the treatment provided by the health system.
That respect for an individual’s autonomy and rights must include all matters
related to health care.
That the introduction of informed consent is gradually tipping the balance of
the relationship of health from the healthcare worker to the patient leads to
clashes between values becoming more frequent.
That professional cannot interfere in the freedom of third parties due to reasons
of conscientious objection although this might imply improving the health or
prolonging the life of a patient.
That particularly those who perform their professional activity within the
public Administration are bound by law to fulfi l the duties imposed on them
by public authorities.
48
That there is a wide range of situations in the duties of healthcare workers who
may work as liberal professionals while representing the health system.
That pharmacy is defi ned as private health establishment of public interest
and subject to health planning.
This opinion group has reached the following
49
CONCLUSIONS
1. It is the obligation of public authorities to establish a system which enables one
to both exercise the freedom of conscience and provide medical treatment.
The way for healthcare workers to make a declaration of conscientious objection
must be regulated by means of a document which clearly includes
which specifi c practices are affected by this objection, with the purpose of
allowing the health manager to adequately organise patient care.
This concept requires active participation with public authorities and health
managers which, as well as guaranteeing the effectiveness of both rights, must
ensure that these conditions are complied with.
2. There is no real «right» to conscientious objection as such but a right to the
freedom of conscience from which may emanate the possibility to conscientiously
object to certain decisions and practices.
When faced with cases of conscientious objection, one must always ensure
adequate care for the patient so that she may effectively exercise her rights.
3. Although conscientious objection is widely accepted, it is convenient to clarify this
acceptance —particularly in public health— as this claim cannot be allowed if
it breaches or affects recognised rights of citizens.
This attention is a priority in health institutions funded totally or partly by
the taxpayer. Therefore health institutions must provide the necessary means
so that the legally established services may be performed while providing adequate
means for healthcarre professionals to exercise their right to object.
4. Exercising conscientious objection is a possibility derived from the right to ideological
freedom, which only individuals may resort to, not institutions, groups
or Autonomous Regions.
5. In order to make conscientious objection effective the following requirements
must be established:
a) The objector must really hold the convictions he states he has.
This can be proved through his behaviour without any need to enter into
his private life, which would be contrary to the right to privacy.
50
b) Conscientious objection must be specifi cally declared and the conditions, requirements,
formalities and periods must be established to be able to exercise
it.
Formalizing the declaration of conscientious objection must be included
in a Register at the health centre where this will be effective. This is justifi
ed due to the indispensable needs of the centres’ organization to be able
to completely ensure health care to enable the fulfi lment of the duties
assigned to it. Since the Register’s contents affect the right to privacy, it
must be protected in accordance with the current organic Law concerning
data protection.1
c) Conscientious objection may only be exercised for actions which are effectively
and directly affected by the belief on which the objection is based.
d) The possibility of conscientious objection occurring must be accepted.
For this there could be reasons which stem from technological breakthroughs,
amendments made in the list of patients’ rights or the objector’s
possible ideological evolution.
e) Also the possibility of so-called partial conscientious objection must be accepted,
which may also occur in cases which border upon legality.
That is, in those cases where, formally speaking, there would be a legal
duty to act but there are circumstances which could determine that this
duty would be debatable.
6. There should not be recourse to conscientious objection when the patient has
clearly granted his consent to not be treated.
Except when there are public health reasons, the healthcare worker may not
interfere due to reasons his of conscience on the freedom of third parties,
not even when this interference would have the purpose of improving the
health or prolonging the patient’s life.
1 Organic Law 15/1999, 13 December, concerning Personal Data Protection.
51
Conscientious objection cannot be accepted for a decision to limit life suport
treatment reached by consensus with the rest of the healthcare team. In such
cases the objector should be left out of the decision making process.2
Acting against the patient’s wish may constitute a crime of coercion. Rejecting
certain treatments does not exclude the duty of the healthcare worker
to care for the patient.
7. Since pharmacies are «private health establishments of public interest and subject
to healthcare planning»3, measures must be found to ensure the supply of medicines
and health products to which the users are entitled.
It is indispensable that the objections of healthcare workers do not affect
the service pharmacies must provide to citizens and, in these cases, planning
measures must be found to ensure that services are rendered.
We must remember that pharmacies are not simply commercial establishments
in Spain’s healthcare system.
2 Following Recommendations issued by the Spanish Society of Intensive and Critical Medicine
and Coronary Units (SEMICYUC) published in Med Intensiva 2002;26(6):304-1, p. 309.
3 Law 16/1997, 25 April, concerning Pharmacy’s Service Regulation

53
PROPOSAL OF A MODEL OF DECLARATION
DUE TO CONSCIENTIOUS OBJECTION
IN HEALTH CARE SETTINGS
……………………..………………………….....................……..………………………………………………… (name and surname),
with ID number ………………..….................…………………………………………. and a member of the staff
in this centre assigned to the Service of ……………..……………………………………………….. , whose
speciality is ………………………..……........………………………………… with the professional category of
………………..........................……..……………………………………………
REQUESTS this Declaration of Conscientious Objection to be accepted in
the following procedures or actions:
1. ………………....................................................................……………………… (specify as accurately as possible)
2. ………………....................................................................………………………
3. ………………....................................................................………………………
and AUTHORIZES this Declaration to be included in the relevant strictly
confi dential Register in this centre —in accordance with the current organic
Law concerning Personal Data Protection— solely for improving the organization
of healthcare services in this centre.
(Date and signature)
Health services Manager at the centre………………..………………………………..........……………………
NOTE: this Declaration must be fi led in the register of the corresponding
centre.

55
RELACIÓ DE MEMBRES DEL GRUP D’OPINIÓ DE
L’OBSERVATORI DE BIOÈTICA I DRET
QUE HAN ELABORAT AQUEST DOCUMENT
María Casado
Titular de la Càtedra UNESCO de Bioètica de la Universitat de Barcelona, Directora
de l’Observatori de Bioètica i Dret i del Màster en Bioètica i Dret, Professora
Titular de Filosofi a del Dret, Moral i Política, Universitat de Barcelona
Mirentxu Corcoy
Catedràtica de Dret Penal, Cap d’Estudis de l’Ensenyament de Criminologia
i Política Criminal i de l’Ensenyament d’Investigació Privada, Universitat de
Barcelona
Pilar Antón
Professora Titular de Legislació i Ètica Professional i Cap d’Estudis de l’Escola
Universitària d’Infermeria, Universitat de Barcelona
Anna Badia
Catedràtica de Dret Internacional Públic, Universitat de Barcelona
Lídia Buisan
Metgessa. Cap del Servei d’Anestesiologia, Reanimació i Tractament del Dolor,
Hospital General de l’Hospitalet
Maria Jesús Buxó
Catedràtica d’Antropologia, Universitat de Barcelona
Lluís Cabré
Metge. Cap de la Unitat de Cures Intensives, Hospital de Barcelona. Secretari
de l’Associació de Bioètica i Dret
Carmelo Gómez
Professor Titular de Filosofi a del Dret, Universitat de Barcelona
Eleonora Lamm
Llicenciada en Dret. Màster en Dret de Familia per la Universitat de Barcelona.
Becària de Col•laboració de l’Observatori de Bioètica i Dret
56
Itziar Lecuona
Llicenciada en Dret i Màster en Bioètica i Dret per la Universitat de Barcelona.
Investigadora de l’Observatori de Bioètica i Dret
Eduardo L. Mariño
Catedràtic de Farmàcia Galènica i Cap de la Unitat de Farmàcia Clínica i Farmacoteràpia,
Departament de Farmàcia i Tecnologia Farmacèutica, Facultat de
Farmàcia, Universitat de Barcelona
Mari Cruz Martín Delgado
Metge internista. Directora d’Atenció Immediata, Consorci Hospitalari de
Vic
Joaquim Martínez-Montauti
Metge. Coordinador del Servei de Medicina Interna, Hospital de Barcelona
Joan Monés
Professor Titular de Medicina i Bioètica, Universitat Autònoma de Barcelona.
Membre de la Comissió Deontòlogica del Col•legi de Metges de Barcelona.
Gastroenteròleg. Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona
Maria Jesús Montoro
Catedràtica de Dret Administratiu, Universitat de Barcelona
Mónica Navarro
Professora de Dret Civil, Universitat de Barcelona
Teresa Plana
Llicenciada en Dret, Universitat de Barcelona. Màster en Dret Internacional.
McGill University, Montreal, Canadà
Coral Rodríguez Fouz
Llicenciada en Medicina. Associació de Bioètica i Dret
Albert Royes
Secretari de l’Observatori de Bioètica i Dret. Professor d’Ètica Mèdica, Universitat
de Barcelona. Secretari del Comitè de Bioètica de la Universitat de Barcelona
Alfonso Ruíz Miguel
Catedràtic de Filosofi a del Dret, Universitat Autònoma de Madrid
57
Javier Sádaba
Catedràtic d’Ètica, Universitat Autònoma de Madrid
Ana Sánchez Urrutia
Professora Titular de Dret Constitucional, Universitat de Barcelona. Membre
del Comitè d’Ètica d’Investigació Clínica de l’Hospital Clínic de Barcelona
Juan Maria Sánchez
Metge. Cap del Servei de Medicina Intensiva. Hospital de la Santa Creu i Sant
Pau de Barcelona
Graciela Sarrible
Professora Titular de Sociologia, Universitat de Barcelona
Charles Susanne
Catedràtic d’Antropologia i Genètica Humana, Universitat Lliure de Bruselles
Josep Terés
Metge. Membre del Comitè d’Ètica Assistencial de l’Hospital Clínic i de la
Comissió Deontològica del Col•legi de Metges de Barcelona
Anna Veiga
Biòloga. Directora Científi ca del Servei de Medicina de la Reproducció de
l’Institut Universitari Dexeus. Directora del Banc de Línies Cel•lulars del Centre
de Medicina Regenerativa de Barcelona
Francesca Vidal
Catedràtica de Biologia Cel•lular, Universitat Autònoma de Barcelona

Observatori de
Bioètica i Dret
PARC CIENTÍFIC DE BARCELONA
B
U
Parc Científic
de Barcelona
U
B

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada